Arquitectura high-tech

La Seu central de l'HSBC (Hong Kong) de Norman Foster, és un exemple d'arquitectura high-tech.

El high-tech (alta tecnologia) és un estil arquitectònic[1] que es va desenvolupar durant els anys 1970. És un estil on prevalen materials industrials i tècnics utilitzats de manera visible en sostres, pisos i murs.

Pren el seu nom del llibre High-Tech, The Industrial Style and Source Book for The Home, publicat el 1978 per Joan Kron i Suzanne Slesin.[2] També s'utilitza el terme «tardo-modern.[3] L'arquitectura high-tech inicialment va implicar una revitalització del moviment de l'arquitectura moderna; un desenvolupament natural de les idees precedents però recolzat en la innovació i la tecnologia. Aquest període fa de pont entre l'arquitectura moderna i el postmodernisme; s'insinua en un d'aquests períodes grisos on no hi ha un límit clar entre la fi d'un període i l'inici d'un altre.

Hi havia una desil·lusió creixent sobre el progrés i evolució de l'arquitectura moderna. La concreció dels projectes de desenvolupament urbà proposats per Le Corbusier, va conduir a una ciutat terriblement monòtona.[4] Més encara quan eren realitzats de forma estandarditzada. L'entusiasme per als criteris econòmics i racionalistes va conduir a la construcció d'edificis amb acabats de qualitat extremadament baixes i un paisatge urbà avorrit.[4] Molts dels barris residencials dissenyats van degenerar en llocs on regnava la disgregació social, la violència i la delinqüència al llarg del món. Com a conseqüència, la gent es desil·lusionava respecte de la imatge de progrés que se li proposava i al món occidental va començar a reconèixer-se l'error que s'havia comès.

De qualsevol forma el desenvolupament de l'arquitectura moderna va prevaler i una part de la societat va apropiar l'estètica moderna. Va prendre a més elements del Moviment Metabolista dels anys 1960 on la tecnologia arribava a l'extrem d'imaginar edificis i ciutats de ciència-ficció. En aquestes idees van destacar el grup Archigram i arquitectes japonesos enrolats en el Metabolisme, com Kenzō Tange, Kiyonori Kikutake, Kishō Kurokawa i uns altres. Això era d'esperar, ja que els edificis moderns eren molt tous i flexibles i la novetat del seu aspecte estètic s'havia adoptat. El high-tech és una resposta a això i crea una estètica molt nova: glorificant la fascinació per la contínua innovació tecnològica.

  1. «high-tech». ésAdir. Arxivat de l'original el 2021-04-10. [Consulta: 27 març 2021].
  2. Kron, Joan; Slesin, Suzanne. High-tech : the industrial style and source book for the home. 1a ed.. Nova York: C.N. Potter, 1978. ISBN 0-517-53262-X. 
  3. «Estils Arquitectònics -». D'Aquí, 01-11-2020. [Consulta: 27 març 2021].
  4. 4,0 4,1 Naimi, Eya. «La monotonie paysagère comme aliénation moderne» (en francès). Universitat de Lió, 2020. [Consulta: 28 març 2021].

From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Nelliwinne